- Estruga Maigarda, la bruixa del Mallol
- Francesc de Verntallat, la llegenda del seu cognom
- La llum de Sant Simplici
LES BRUIXES I LA CAMPANA DE SANT ESTEVE D’EN BAS
En Ramon Llongarriu va publicar l’any 1998 aquesta llegenda, extreta d’una narració que Miquel Bosch i Mir va presentar als Jocs Florals d’Olot de l’any 1911.
Es tracta d’una relació mítica referida a l’antigor de la Vall d’en Bas que Ramon Longarriu va traduir al català actual.
Aquesta és la llegenda:
En Peric de la Dou era el majoral de més anomenada de tot el rodal d’en Bas i per això, quan arribava la calor, una vegada toses les ovelles i marcades amb el senyal de cada amo, els ramats de la Vall es reunien en una ramada que el bon majoral conduïa cap al Pirineu a estiuejar. Un any s’emportà com a rabadà l’Estevenet de la Batllia i feren cap als Estanys de Carançà.
-Quan serem al lloc de pastura- explicava el vell pastor al rabadà – aparta el bestiar d’allà on creixin el balandre, l’herbatora, la didalera i la cicuta, perquè totes elles són verinoses, i si de cas en mengessin, es moririen. També has de vigilar si es congria alguna tempesta i abans que esclati, portar les ovelles a la jaça. Si no ho fessis a la primavera vinent sortirien gamades. Aparta-les dels avencs, on podrien trobar la seva sepultura. De més gran t’ensenyaré d’adobar-les i et diré remeis bons per a guarir-les de molts mals.
L’Estevanet se l’escoltava molt atent; almenys ho semblava. Les llargues converses li feren conèixer qui eren les bruixes; dones rabioses, terribles, que s’esqueixaven les pròpies carns quan no podien fer el seu voler; les goges, que si no les molesten no fan cap mal. Les fades, que són com l’aigua de borraines; no fan mal ni bé. Les dones d’aigua que es passegen pels llacs tot el sant dia entremig de les truites. Tots ells éssers famolencs i, que tot i la seva gran o petita malícia, són febles per naturalesa.
-Qui has de témer més és al sàtir fill del mateix diable. Pren forma de cabrot o formiga lleona. No el confonguis amb cap isard. I sobretot, no els llancis cap cop de fona i no tiris mai pedres als llacs, perquè només dels esquitxos que s’aixecarien en vindrien tempestes espantoses. Si t’hi trobessis, – Déu ens en lliuri – no arribaries pas viu a la cleda.
Un dia, el pastor i el rabadà van portar el ramat entorn al llac més gros de tots, vora el qual l’Estevanet va quedar embadalit. Li semblà veure-hi nedar un ésser estrany; impossible que fós un peix. Sense ni adonar-se’n li tirà un palet cantellut, d’aquells de pissarra, i a l’instant s’aixecà una gran nuvolada. Espantat, marxà de pressa amb el ramat, esverat, mentre invocava tots els sants del cel. Aquella criatura desconeguda era una dona d’aigua, la sogra precisament, del sàtir de més fama d’aquells encontorns, maridat amb la seva filla gran, en aquells moments lliurats a un ball impúdic. Sortí el sàtir com un boc amb uns crits terribles mentre afinava les seves banyes de crestat. Amb la seva mirada extragué una sílfide que divagava per aquells costers.
-Tú que encises els versaires, tens fama de portar-me porcellades, que ets més llesta que una daina i llisques lleugera com una llisona… digues-me, qui ha estat que s’ha atrevit a tirar un roc al palau aigualit més formós del Pirineu?
-Quan pujava totalment sola de Coma de Vaca a deixar caure una llàgrima sobre la fossa del Gegant, el meu avi, he vist un home vell que escridassava un noiet de 13 o 14 anys. Són fills d’aquella plana fèrtil que a l’abril i al maig pren color de robí i maragda, pel juny el groc d’or i filigrana i a la tardor, el blanc setí que encanta els veïns de la contrada. No hi caus….sàtir luxuriós?
-No, parla més clar.
-La plana que vull dir havia estat el llac més fondo i espaiós de la comarca. N’eren senyores les nereides, les goges i les sirenes. Les seves majordomes eren les dones d’aigua. Un terratrèmol trencà les preses i perdé tota l’aigua. Aquells éssers van haver de marxar a buscar estanys de muntanya on poder rentar les seves cabelleres i nedar enjogassats. Llavors els homes de la vall van contemplar extasiats aquell patent de terres novals que apareixien i es van posar a cultivar-les… Encara no ho endevines?
-Oh… sí… són d’en Bas! No tastaran ni un gra de blat, ni de mill, ni de blat de moro. Tampoc colliran fajol ni podran fer cap coca rossa. Tota aquella comarca pagarà per l’afront que sofrim per aquest sagalot.
Aviat s’oí un brogit terrible i una cridòria ensordidora entremig de tremendes malediccions i blasfèmies horribles. La veu ronca del sàtir en sobresortia, talment l’udol d’un llop rabiós.
-Bruixes, proveïu de llamps, trons i pedra seca. Goges, fades…correu, vestiu-vos amb vestits, els més feréstecs. I vosaltres, dones d’aigua, ompliu els vostres faldons del líquid que us dóna vida i amb tot l’estol de fúries i mals esperits seguiu-me fins al punt de la venjança.
Embolcallats en el núvol que havia fet aixecar l’Estevanet, un tràmpol els traslladà al cim del Canigó. D’allà, amb un salt guimbaren al Puigscalm, als cingles de Llancers i al coll de Canes. La borinor presagiava la tempesta que s’abatria sobre la plana.
-Ja és hora, descarregueu! – ordenà el sàtir.
La campana Santa Maria, la més grossa del campanar de Sant Esteve, ordenà a les petites que foragitessin aquells lladres de vianda i en cas que s’aferresin sobre el país, que avisessin. Els fidels en oir les campanes, repetien:
-Sant Marc, Santa Creu, Sant Esteve, no ens deixeu.
El popular dístic ben adaptat al Sant Patró d’en Bas.
La campana grossa, en veure que l’amenaça persistia, no esperà l’avís de les petites i brandà potent amb tota la força del seu bronze, i invità a cremar llorer i romaní d’aquells beneïts el diumenge de Rams.
-Fora fúries de l’infern… dimonis maleïts.
Tot el cloquer tocava a ravat i el monstre quedà suspès a l’aire.
-Per què et pares?
-No puc resistir el brandar d’aquesta campana, la Mariassa m’abat i m’ofega el fum d’aquestes herbes beneïdes.
La resposta desconcertà tota la bruixeria i van marxar cap a les serres de Murrià i Marboleny, abatudes per la vergonya més que pel pes que deixaren caure sobre la carcassa d’aquell gegant que encara banyava als seus peus al llac d’en Bas, prop de les Preses. El seu cap encara crema al fons del cràter de Can Tià. Amb un braç apartà les cendres dels volcans de la Cot i amb l’altre els gresos i basalts de Sant Iscle. Saben bé que aquest gegant conserva dintre la seva costellada, una balma prop de Mas Saiols, anomenada fossa de Rocalladre, i l’aprofiten per amagar-hi per sempre més la seva misèria. Les goges, en veure que les seves parentes havien fugit, es recordaven que al cingle de Julià de les Encies hi havia una tuta i d’una volada estrompassararen la Vall d’Hostoles, per arribar a aquella caverna i encauar-s’hi.
El sàtir quedà sol amb les dones d’aigua i com que la campana no parava de vogar, els agafà un desmai i una suor que tot el líquid que portaven concentrat en pedra seca se’ls convertí en una suau rosada que es posà suaument i en gotetes fines sobre les plantes i herbeis. Totes elles van acabar per morir-se sota els bràmols furients del vent desfermat.
Desesperat, el sàtir emprengué la fugida sobre un esqueix d’un núvol esmicolat cap al collet del Bis, on es tramunta al serrat de Calcina, cap al terme de Sant Feliu de Pallerols. Aleshores la campana d’aquella parròquia li barrà el pas amb els seus tocs i el sàtir quedà enclòs entre les batallades de les dues campanes fins que no pogué més i es convertí en una gran pedra arenisca que caigué en una feixa del quintà de Peralta, una antiga pagesia situada entre el collet del Bis i el coll de Miranda, avui en ruïnes, a la parròquia de Sant Miquel de Pineda.
Aquesta fou la fi d’aquells fantasmes estrafolaris, creditora d’un teló musical wagnerià on els corns, tubes, trompes i bombardons, acompanyats de tota la percussió, subratllessin la magnitud de la desfeta d’aquells éssers malignes, d’entremig dels quals els clarins anunciessin el triomf de la vall, gerda, florida, esponerosa, on els seus habitants cantessin i ballessin sota un cel límpid, radiant, en plena victòria d’una naturalesa exultant.